Associacions sense ànim de lucre… o amb ànim de lucre encobert?

Cada vegada és més habitual sentir parlar d’“associacions sense ànim de lucre” que, en realitat, funcionen com autèntics negocis. Tenen socis, quotes, ingressos constants, activitats pagades i una estructura que no es diferencia gaire d’una empresa privada. Però continuen utilitzant l’etiqueta de “sense ànim de lucre” com si això fos una garantia automàtica d’honestedat, transparència i compromís social.

El problema no és que una associació tingui diners. És normal i necessari que en tingui per funcionar. El problema apareix quan l’objectiu real deixa de ser social i passa a ser econòmic. Quan els interessos d’uns quants passen per davant del bé col·lectiu. Quan els càrrecs directius viuen còmodament mentre el discurs públic continua sent solidari, altruista i comunitari.

Moltes d’aquestes associacions es converteixen en estructures tancades, dominades per un petit grup de persones que controlen decisions, recursos i poder. Els socis, que en teoria haurien de ser la base democràtica del projecte, sovint només són clients que paguen quotes i consumeixen serveis. La participació real desapareix, però el discurs de “som una associació” continua intacte.

Des del carrer, des de la gent que no forma part d’aquestes estructures, la crítica és clara: això no és associacionisme, això és negoci. Negoci disfressat de compromís social. Negoci amb una imatge neta, amb un relat bonic, però amb pràctiques que no sempre són tan netes ni tan justes com es vol fer veure.

I aquesta crítica és legítima. Perquè el veritable associacionisme neix de la voluntat col·lectiva, de la participació real, de la transparència, de la igualtat entre membres i de l’objectiu comú. No del benefici econòmic encobert ni del control d’uns pocs sobre molts.

Potser ja és hora de començar a dir les coses pel seu nom. Si una entitat funciona com una empresa, gestiona com una empresa i pensa com una empresa, potser no és una associació en el sentit real del terme. Potser és un negoci amb forma jurídica d’associació.

I la gent del carrer no és ignorant. Ho veu, ho entén i ho critica. Perquè quan el discurs solidari es converteix en una màscara, la confiança es trenca. I sense confiança, no hi ha comunitat, no hi ha associació, ni hi ha projecte col·lectiu que aguanti.