Intrusisme o "titulitis"? Quan el paper no et fa ser un bon professional

El debat sobre l'intrusisme laboral és un clàssic que sempre aixeca butllofes. D'una banda, trobem la defensa lògica i lícita d'aquells que han invertit anys, esforç i diners en una formació acadèmica. De l'altra, topem amb una realitat que moltes vegades preferim ignorar: tenir un títol penjat a la paret no et converteix, per art de màgia, en un bon professional.

Cal posar límits i sentit comú, per descomptat. Hi ha sectors on la titulació no és un simple tràmit, sinó una garantia irrenunciable de seguretat, ètica i benestar. Ningú en el seu sa judici voldria que l'operés a cor obert un cirurgià "autodidacte", ni deixar l'educació dels nostres fills a l'escola en mans d'algú sense formació pedagògica. El mateix passa en l'àmbit de la imatge personal, l'estètica i la perruqueria; tractar amb la salut i el cos de les persones exigeix un coneixement teòric i tècnic primordial. Aquí, el paper mana.

Però, què passa quan sortim d'aquests terrenys tan sensibles?

Ens trobem amb oficis on, de vegades, s'imposen condicions extremes i un elitisme acadèmic que bloqueja l'entrada a persones amb un talent natural innegable. Parlem de feines com la de reporter, comunicador o col·laborador en mitjans de comunicació. És evident que una persona que ha passat per la facultat de periodisme tindrà un bagatge teòric que el professional autodidacte potser desconeix. Això és innegable i s'ha de respectar. Però en la comunicació, com en tantes altres arts, el títol no ho és tot.

Pots ser el periodista amb l'expedient més brillant de la teva promoció, conèixer tota la història dels mitjans, però un cop s'encén el pilot vermell de la càmera, tenir el mateix carisma que una granota. La càmera i el públic no demanen veure el teu currículum universitari; demanen que sàpigues comunicar.

I, lligat amb això, topem amb un altre absurd burocràtic de les condicions laborals: l'exigència dels certificats d'idiomes. De què serveix que et demanin un paper que acrediti un nivell B2 o A2 de català per posar-te davant d'una càmera o un micròfon, si tu ja xerres un català natiu, fresc i entenedor? Al món de la comunicació, a l'oient o a l'espectador que està a casa li és absolutament igual veure l'escaleta del programa, el guió tècnic o si has escrit el text amb una ortografia impecable. El públic no llegeix el teu paper, et veu i t'escolta a tu. El que volen és connexió, fluïdesa i una bona manera de comunicar, i això no ho certifica cap diploma.

Aquesta manca de connexió ens recorda a allò que passa de vegades amb certs perfils purament acadèmics. Tots hem tingut aquell professor que era una autèntica eminència en la seva matèria, amb màsters i doctorats, però que a l'hora de la veritat s'explicava fatal. Un autèntic negat social, incapaç de transmetre passió als alumnes i amb una empatia nul·la a l'hora de parlar amb les famílies (tres quarts del mateix). De què serveix tanta titulació acumulada si falla l'habilitat bàsica d'exercir l'ofici de manera humana i efectiva?

Aquí és on cal trencar una llança a favor de la vocació, l'aprenentatge pràctic i l'autodidactisme. Hi ha habilitats que no s'ensenyen en cap pla d'estudis. El talent innat, la capacitat de resolució, les hores de vol en el món real i, sobretot, la vocació pura i dura, moltes vegades passen la mà per la cara a qualsevol formació teòrica. L'ofici, en molts sectors, s'aprèn picant pedra i sabent connectar amb l'altre.

Prioritzar i respectar la persona que ha estudiat està molt bé, és just. Però utilitzar l'etiqueta d'"intrusisme laboral" per menystenir el talent no titulat en oficis on la pràctica ho és tot, sovint amaga més por a la competència que ganes de protegir la professió. A vegades, el millor professional no és el que té més papers a la carpeta, sinó el que simplement té l'art de saber fer bé la feina.