L'estiu menorquí i la insuportable condescendència dels turistes aburguesats
Amb l'arribada de la calor i l'inici de la temporada turística, Menorca pateix la seva particular metamorfosi. L'illa tranquil·la i acollidora d'hivern comença a rebre les primeres onades de visitants, i amb elles, aterra un perfil de turista que, any rere any, ens genera a molts illencs una barreja ineludible de ràbia, angúnia i esgotament mental. Parlo d'aquest estereotip prepotent que desembarca creient-se el propietari de l'illa.
L'altre dia, fent la compra al supermercat, vaig presenciar una escena que, malauradament, no és cap cas aïllat, sinó el símptoma d'una plaga estacional. A la cua hi havia dos nois. Un d'ells vestia el que ja podríem anomenar l'uniforme oficial del conqueridor peninsular aburguesat: pantalons de lli blanc, camisa de coll mao i unes vambes Adidas vellutades. Fins aquí, cadascú és lliure de vestir com vulgui, per molt aire repipi que desprengui. El problema no és l'estètica; és l'actitud.
Sense cap mena de pudor, i a un volum prou elevat perquè tothom al supermercat s'assabentés de la seva existència, aquest jove es va dedicar a despotricar de Menorca. La seva gran indignació? Que a l'illa no tenim una "marca pròpia d'aigua de consum". Una anècdota aparentment ridícula, però que amaga una falta de respecte i un elitisme insultant.
Aquest perfil de personatge —el típic cayetanito— es multiplica quan s'acosta l'estiu. Baixen de l'avió o del vaixell i, de sobte, es creuen els reis i reines del lloc. Ens tracten amb una sobirbia i una condescendència intolerables, ja sigui perquè tenen (o es pensen que tenen) la cartera més plena, o perquè directament la nostra illa els sembla poca cosa en comparació amb les seves vides metropolitanes. Vénen a la nostra casa a mirar-nos per sobre de l'espatlla.
A vegades, els menorquins podem arribar a pensar que som uns beneits per aguantar en silenci aquestes escenes, per apartar-nos perquè ells passin amb els seus aires de grandesa. Però res més lluny de la realitat: no som beneits, simplement tenim l'educació i el saber estar que a ells, curiosament, els falta.
I no ens enganyem, el problema de la mala educació no és exclusiu dels llinatges compostos i el lli blanc. Al costat d'aquesta elit de supermercat, trobem el turisme jove de gatera que envaeix Ciutadella quan s'acosta Sant Joan. És la mateixa moneda de la prepotència, però amb una altra cara: la de l'incivisme desbocat, la brutor, el menyspreu per les nostres tradicions i la convicció que a Menorca tot s'hi val.
Tots dos perfils, des del burgès indignat per l'aigua fins al jove que converteix els nostres carrers en un abocador, comparteixen una mateixa base: la falta total d'empatia i de respecte pel lloc que visiten i per la gent que hi viu.
Menorca no és el seu parc d'atraccions privat, ni els illencs som el seu servei de càtering. Som una illa que sap ser hospitalària i que rep amb els braços oberts a qui ve a gaudir i a estimar la nostra terra. Però la sobirbia, l'elitisme barat i la mala educació s'haurien de quedar a la Península, o almenys, no passar el filtre de la facturació.