Sa dignitat de Menorca davant s’imperialisme polític i s’incivisme foraster
S’altre dia, mirant s’Instagram, me va sortir un al·lot que havia pujat dalt El Toro. En un moment des vídeo, amb tota sa frescor des món, deia mentre assenyalava s’horitzó: “al fons veim es poble d’estiueig dels catalans”. Me va pujar una ràbia per dins que quasi amoll es mòbil. Però què s’han cregut? Que Menorca és sa seva terrasseta particular? Som un poble que viu aquí tot s’any, no un decorat inventat perquè quatre personatges se facin sa foto dalt un llaüt que ni saben per on fa aigua.
Ja n’hi ha prou de veure com, des de fora, mos volen dibuixar dins mapes que ningú ha demanat. Menorca no és sa sucursal de ningú ni s’apèndix polític de Catalunya. Ja n’hi ha prou d’utilitzar s’excusa de sa llengua per voler-mos encasellar dins aquests “Països Catalans” de ficció que només cerquen esborrar sa nostra identitat. Tenim sa nostra pròpia cultura i una història que mos defineix; no mos fa falta que ningú vengui a dictar qui som ni a gestionar sa nostra realitat com si fóssim incapaços de fer-ho noltros mateixos. No som es pati de darrere de ningú, som una illa amb caràcter que no es doblega davant etiquetes imposades que cerquen convertir-mos en una colònia cultural.
Aquesta falta de respecte també se tradueix en un turisme de masses que mos està asfixiant. Estam patint una crisi de s’habitatge insuportable perquè s’illa s’ha convertit en es capritx d’uns quants que hi volen tenir sa seva segona residència, o bé per es tema des lloguer il·legal, mentre es joves d’aquí no tenen on anar a viure. A tot això s’hi suma una actitud massa habitual d’alguns visitants que tracten s’illa com si fos un espai sense normes ni respecte, com si tot hi valgués.
I és aquí on es veu més clar que mai: fins i tot ses nostres festes acaben pagant es preu. Sant Joan, que hauria de ser expressió viva de sa nostra cultura, s’ha convertit massa vegades en un reclam perquè vengui gent que no hi té cap vincle i que actua com si fos un parc temàtic. Excuses de “final de curs” o de festa fàcil acaben derivant en incivisme, brutor i una falta de respecte absoluta cap a un poble que viu aquell dia com a part de sa seva identitat. No és només una qüestió de festa, és una mostra més de com s’illa es tracta com un lloc de consum i no com una comunitat.
I es pitjor de tot és que encara hem d’aguantar, tant de gent de fora com de menorquins autòctons —encarregats d’hotels i empresaris que només miren sa caixa—, sa cançoneta que “vivim des turisme”. No va ser així sempre, però ara ploram ses conseqüències d’haver posat tots es ous dins sa mateixa panera. Davant un turista impertinent, jo, que he fet feina cara es públic, he vist de tot en primera línia de mostrador, i en ocasions he pensat: qui fa sa feina aquí som jo, mentre tu estàs de vacances; i això no et dona cap dret a ser brut, desagraït ni prepotent.
Fa cent anys, Menorca vivia amb s’orgull de ses sabates i des pagès, sense haver de baixar es cap davant ningú. Avui, entre es qui mos volen posar dins es seu mapa polític i es qui venen a rebentar s’illa, mos estan robant sa pau. Menorca no és un abocador ni un experiment polític. Si volen borratxera salvatge o fer enginyeria social, que vagin a un altre lloc, però as menorquins que mos deixin viure amb dignitat a ca nostra.